Tancada a l’Hospital

Els passat 7 i 8 de juny vaig tenir el plaer de participar en la tancada organitzada pel Comitè d’Empresa d’aquest hospital com una mesura de protesta més contra els projectes devastadors que el Consistori trama contra tots nosaltres.

Com sol ser habitual, les crítiques van arribar abans que les felicitacions: que si no està ben organitzat, que si s’ha avisat en poc temps i la gent no ho sabia, que si hi ha hagut poca participació,… Sí, moltes d’aquestes crítiques potser tenien fonament, d’acord…! Però, i què?

El moment actual és massa delicat com per filar tan prim. Ara el que cal és fer soroll, com més millor, per posar dels nervis als polítics. Ara, més que mai, és preferible una acció improvisada que una paràlisi ben reflexionada.

I el nivell de les xerrades i activitats que van acompanyar a l’acció va ser més que digne. Amb la col·laboració de l’Arcadi Oliveres, per exemple, i tants altres companys. Com l’Edu, que ens va fer connectar amb la màgia de la nit. O el Ramón Sabaté, jubilat de la Repsol i reporter gràfic voluntari de tots els espais de lluita popular de per aquí.

I pel que fa a la participació, tot i que ja sabem que mai n’hi ha prou, sí que va ser la suficient per una acció d’aquestes característiques. L’èxit d’una tancada no es mesura pel nombre de gent que hi participa. Això seria si fos una manifestació o una concentració. Però a una tancada hi va passant gent tot el dia i és impossible de comptabilitzar. I no cal. L’èxit d’una tancada es mesura per la capacitat de mantenir ocupat l’espai escollit tot el temps compromès (en aquest cas, 24 hores) i sobretot pel ressò mediàtic.

El ressò mediàtic ha sigut tan ampli com el de la recent i nombrosa manifestació, sense necessitat de mobilitzar tanta gent. És a dir, que fins i tot ha sortit més rendible!

I també hi ha altres guanys, poc visibles, dels que potser només ens en beneficiem els participants directes. Són guanys més subtils, que s’expressen en un determinat estat d’ànim. És el fet de sentir-nos junts, sentir-nos part, saber-nos iguals, empoderar-nos i transgredir amb alegria i, en definitiva, treure el millor que tenim com a persones, com sol passar en circumstàncies excepcionals.

Aquest fenomen transformador, que també comporta un creixement personal, es sol fer present en aquells espais de lluita popular que impliquen haver de conviure moltes hores en espais inusuals. Ja l’he experimentat en altres ocasions. I mai deixa de sorprendre’m. I mai se com fer-ho entendre als que no ho han viscut.

Em recorda allò que cantava el Raimon a una tancada d’estudiants a Madrid contra el franquisme:  

 “Per unes quantes hores/ ens vàrem sentir lliures/ i qui ha sentit la llibertat/ te més forces per viure”.  “18 de maig a Madrid” Raimon, 1968.

Animeu-vos, doncs, a participar quan en fem una altra! No només aportareu el vostre esforç a la lluita comuna sinó que en traureu beneficis personals. Potser deixareu de sentir-vos com petites erugues espantades que els amos poden aixafar en qualsevol moment per transformar-vos en precioses papallones que volen lliures i decidides.

Què més es pot demanar?

Artur Sardà – Secció Sindical CGT del Comitè d’Empresa –

Comitè d’Empresa HUSJR.

Carta dimissió del delegat CGT Artur Sardà

Benvolgudes companyes:

El motiu d’aquesta carta que us adreço a tots i a totes és comunicar-vos la meva decisió de dimitir com a delegat sindical electe.

I el motiu d’aquesta dimissió és en certa manera el cansament, després de 6 anys de batalletes diverses, així com la idea, que comparteixo amb els companys del meu sindicat, que és bona la rotació, és bo que com més gent millor passi per l’experiència de ser delegat, ni que sigui per períodes curts, ja que així molta més gent pot comprendre millor de que va realment la cosa.

Però aquests no són els motius principals. La principal raó és que, malgrat la llei em dona dret a disposar de les hores sindicals que em pertoquen, no obliga a l’empresa a substituir-me ni a contractar un reforç perquè s’ocupi dels pacients que jo no puc atendre. En aquestes circumstàncies resulta que els qui m’han donat realment les hores de les que he disposat han estat els meus pacients. No l’empresa. Ni el sindicat.

Per això crec que ja n’hi ha prou. El meu ofici és el de psicoterapeuta, no el de sindicalista. Estic satisfet i orgullós d’haver assumit aquest repte al llarg d’aquests anys, però no m’hi puc tirar tota la vida. Penso que poc o molt he deixat una mica d’empremta i penso també que com a Secció Sindical, a la CGT hem crescut i ara ja comptem amb relleus competents.

Malgrat tot, no tinc intenció de retirar-me del tot. Les meves circumstàncies vitals han canviat amb el pas dels anys, i ara estic en disposició d’aportar un parell d’hores setmanals del meu temps lliure per fer tasques de suport als companys de Secció i al comitè. Continuo estant disponible per ajudar a redactar un comunicat o per inventar-me un eslogan que acompanyi a tal o qual mobilització. El que canviarà principalment és que ja no podré assistir a les reunions del comitè o d’aquest amb l’empresa. És l’únic que guanyo, perdó, l’únic que perdo.

D’altra banda, cadascú coneix les seves circumstàncies i no serè jo qui reclami res a ningú, però penso que això d’emprar una petita part del temps lliure per ajudar en la batalla comuna, hi ha més gent que ho podria fer. Si ho poguéssim fer més gent tindríem més força com a plantilla. No oblidem que els delegats només som representants però no som el conjunt de treballadors. I la força que aquest o qualsevol comitè pot desplegar sempre està en funció de quanta gent te darrere implicant-se en les dinàmiques i les accions.

Animeu-vos, doncs, i els meus millors desitjos per tothom!

Artur Sardà

Secció Sindical de la CGT a l’HUSJ de Reus